APRENDRE I RECORDAR

Els primers documents amb indicacions de caràcter musical són a Babilonia (sis segles A.C.) i a Grècia (tres segles A.C). A l'"Epitafi de Seikilos" hi trobem signes corresponents a notes musicals sobre les síl·labes del text.



 

Europa no es va incorporar a la cursa fins entrada l’edat mitjana. Primer es van utilitzar “neumes”, que eren signes que es posen sobre les síl·labes del text i que recorden el moviment de la melodia. En aquesta època la notació musical serveix d’orientació als qui ja coneixen la cançó. És com una regla mnemotècnica que ajuda a memoritzar i recordar. Els qui no coneixen la música no poden cantar-la, ja que els neumes no donen informació precisa i completa sobre l’alçada i duració de les notes.

 

Aviat es va afegir una línia de referència que correspon a la nota FA i que acostuma a ser de color vermell. Després es va afegir una segona línia que correspon a la nota DO.
GUANYAR PRECISIÓ
No n’hi ha prou en saber que la melodia puja o baixa, cal concretar exactament quina nota correspon a cada síl·laba de la lletra de la cançó. Amb aquesta finalitat i al llarg dels segles XII, XIII i XIV es desenvolupen diferents idees.

1. UNA LÍNIA PER NOTA
Una idea curiosa és dibuixar una línia per a cada nota i escriure cada síl·laba de la lletra de la cançó a la línia corresponent.
El sistema és enginyós però poc pràctic sobretot a l’hora d’escriure obres a diferents veus. Malgrat caure en desús, aquest sistema va introduir la idea de proporcionalitat en l’escriptura de la música.
 

​

​

2. TETRAGRAMA
La idea inicial de marcar dues línies de referència corresponents a les notes FA i DO va evolucionar fins a convertir-se en un tetragrama on situaven les notes.
Al segle XII un llibre era un tresor. S’havien de fer a mà i el seu valor era equivalent al preu d’una casa. Era impossible disposar d’un llibre per cada monjo per això feien els llibres de música molt grans per tal que tota la comunitat pogués llegir del mateix llibre situat sobre un pedestal. Moltes vegades la tinta s’escorria i el que era una línia es convertia en un quadrat o un rombe.

​
 

NOM DE LES NOTES
Guido d’Arezzo (991-1050) era músic i director d’una coral de nens. Davant la dificultat d’aprendre les diferents melodies va tenir la brillant idea de fer-los estudiar i repetir l’himne a Sant Joan. És un himne on cada frase comença amb una nota de l’escala. El text diu així:

"UT queant laxis, REsonare fibris, MIra gestorum, FAmuli tuorum, SOLve polluti, LAbii reatum"

Quan els nens no afinaven per exemple la nota FA els deia: “recordeu “FAmuli tuorum”. El sistema va funcionar d'allò més bé però faltava una nota, la setena. Com que l’himne en llatí era de Sanctus Ioanes, va agafar les inicials per anomenar la setena nota de l’escala, el SI. Més tard es va canviar la síl·laba UT per la de DO perquè així és més còmode per cantar.

 

Si observem la partitura, a l’inici hi ha la clau de FA i per separar les frases hi ha un puntet que segles més tard s’utilitzarà per allargar la durada d’una nota. Aquí tenim una transcripció moderna de la partitura en clau de SOL.



 

DURADA DE LES NOTES
Al segle XIII es va posar de moda les danses instrumentals, la qual cosa va crear la necessitat d’escriure el ritme. Primer van començar amb dos tipus de notes: la “Lunga” i la “Breve” (1 L=2 B). Amb el temps el sistema es va completar amb noves figures: “Maxime, Longue, Breve, Demi-breve, Minime, Semi-minime”:
 

LA IMPREMTA

Al segle XV Johann Gutenberg inventa la impremta. Aquest invent va obligar la unificació de diferents escoles d’escriptura musical i a fer moltes millores en la notació.

Al segle XIV s’utilitzaven dues tintes (vermella i negra) per indicar el valor de les notes. Amb la imprempta es va substituir la tinta vermella pel procediment d'ennegrir la nota blanca per tal de disminuir a la meitat el seu valor. D’aquí el significat de la paraula “denigrar”; per això la figura “negre” val la meitat de la “blanca”.

Les notes deixen de ser quadrades i es tornen rodones. La notació musical proporcionada i l’escriptura a diferents veus simultànies crea la necessitat d’escriure figures de “silenci”.

Per indicar la durada de les notes es passa de les línies verticals a línies horitzontals que agrupen notes que tenen el mateix valor.

CLAUS

Per anomenar notes també s’utilitzen lletres: “A-la, B-si, C-do, D-re, E-mi, F-fa, G-sol”. De fet la grafia de les diferents claus prové d’aquestes lletres. La lletra G representa la nota SOL. Una “G” gòtica evoluciona durant uns quants segles i es converteix en la “Clau de sol” actual.